Hola tots/es !!!
Molts de vosaltres o gairabe tots ja hem coneixeu, soc l' Alex de la
botiga.Per aquesta rao la meva presentacio sera rescatar la cronica de
l'Eunmilak del fons del armari.
Espero que hos agradi ( alguns ja l'heu llegit ).
Hola nois, encara no he baixat del nuvol que va suposar per a mi
acabar el meu primer ultra de mes de 160km.
Peró intentaré explicar el que per a mi van ser els moments mes
importants.
Primer viatge en coche capa beasain, llarg i caluros però amb molt
bona companyia ( la meva dona, i els sogres ) en arribar bem recollir
el dorsal i tota la pesca. El poble era tot un moviment de gent
corredors i acompanyants , aquests els podies diferenciar fàcilment
per que els escollits per aquesta aventura portabem el chip posat.
Tot va transcórrer amb normalitat molts nervis xerrar una mica amb
alguns correcats ( no donare els noms per no deixar-me a ningu) sopar
per la zona i a dormir ( el descanso del guerrero).
No vaig matinar gaire, a les 11.30 vaig obrir els ulls i el temps ja
donava les primeres amenaces de que no ens ho posaria fàcil plovia,
poc però plovia. Vaig preparar l' equip revisió de ultima hora i
agafar camí cap a la guerra.
Un cop a beasain varem dinar, un cop canviat de roba i preparat, vaig
jeure una mica en un banc que hi havia al passeig, no vaig dormir, per
que els nervis eren cada cop mes grans, però si descansar una mica.
L'hora ja s'acostaba i ens varem reunir un bona colla de catalans,
unes cares de nervis que no s'escapava ningú. No se si eren nervis o
por.
Just abans de la sortida últims ànims,per a tothom i a córrer que no
es poc el que ens espera.
La sortida va ser el primer moment que no oblidaré aixi com aixi, hi
havia molta gent animant i la veritat es corria poc però es normal,
després de saludar a la meva dona vaig començar a trotar una mica mes
alegre per enganxar-me a en Xesc i en Guido pero en poc kms hem vaig
adonar que amb aquell ritme no acabaria massa bè i en un punt molt
complicat de fang els vaig deixar tirar per intentar trobar el meu
ritme bo. Anar fent a bon ritme fins a Zumarraga un poble que tenien
muntada que flipas, un poliesportiu per un avituallament , molta gent
animant per tot el poble jo vaig flipar.
Tot anava sobre rodes-un ritme còmode, un bon ambient i la 1ª nit
anava arribant no se exactament en quin punt però vaig trobar el meu
company de viatge l'Oscar, un tiu collonut, aquesta es una de les
coses que nomes els ultrafondistes tenim fas amics per tota la vida en
cada cursa.
Amb ell vaig fer la resta de la cursa portant un ritme vastant bo
varem arribar a tolosa primer avituallament amb dutxes i menjar de
veritat.
En arribar ens dutxem canvi de rodes i a omplir dipòsits 2 plat
d'arros !!!!! quina gana que tenia!! Mentre menjava vaig parlar amb en
guido, estava tocadillo pero encara tenia metxa no va voler esperar i
va decidir marxar nosaltres varem sortir uns 10 minuts després.
Be dons es va fer de dia i la cosa anava de puta mare cap al Txindoki,
no deixava de ploure tot era un fanga però el pitjor encara no havia
arribat nosaltres estaven be forts es podria dir, però aquella
muntanya no volia que nosaltres estiguéssim allà en aquell punt
començava la aventura de veritat, la gent animava , plovent però la
gent estava alla : Aupa Alex!!, aupa Oscar!! Vai Vai Vai !!!
Ells et donaven força, per pujar encara et jugaves la vida però
aguantaves el pitjor era quant havies de baixar, aquelles parets que
te el Txindoki plenes de fang eren autentiques pistes de esquiar, un
fred, vaja que havíem arribat al infern.
Un cop superat aixo cap al Ganbo que deu ni do, boira vent mes fred
una bogeria Os ho asseguro, nosaltres varem tenir sort i del Txindoki
al Ganbo anavem amb un grup de bascos que tiraven mes que nosaltres
però que els i vam aguantar el ritme per que coneixent el camí molt
be, va serr gracies a ells que finalment vam arribar a la presa que
era la porta de sortida d'aquelles muntanyes que ens van demostrar que
no ens volien allà.
Un cop a la presa reduïm el ritme, ells s'en van , recuperem forces i
anem direcció Etxegarate que sembla que esta allà mateix però passem
uns tobogans trencacames enfangats que t'hi cagues, que mes les hores
que ja portem a sobre es fan eterns, arribant a Etxegarate ja ens
informen que mes de la mitat dels corredors han abandonat i que
nosaltres anem dintre dels 50 primers, aixo fa que ens animem una mica
però el fet de pensar que la 2ª nit ja esta arribant i que hem de
pujar Aizkorri fa una mica de por, però que caram a aixo hem vingut.
Dutxa, menjar que ja tenia gana ànims de la meva dona ( bàsics) i a
encarar la segona nit, ens ho plantegem de la següent manera, primer
cim Aizkorri i després Beasain, sona be no
Sortim caminant, fent la digestió, estem be i la nit serà dura no cal
tenir presa. L'aizkorri segurament va parlar amb el Txindoki per que a
mida que anàvem pujant el que sembalava que havia de ser una treva amb
el temps es va transformar en un infern per segona vegada, feia molt
molt fred boira i un vent que t'enpenyia cap als penya-segats, però ho
vam aconseguir Aizkorri i Andraitz coronats.Hi ha una anècdota que no
bull passar per alt, i es que quant pujarem l'Aizkorri na xerrant vaig
intentar parlar amb un arbre quin fart de riure quant l'Oscar hem diu
que ni hi havia ningú allà, al·lucinacions de la segona nit ( gajes
del oficio ).
Ara si , ja habiem passat el pitjor ( o aixo creia) Beasain estava a
tocar nomes havien de trotar 3 horetes i listo, però en una baixada el
meu turmell diu prou, i comença la meva tortura particular contra la
meva ment i el meu cos, aquestes tres horetes es van transformar en 5
horas de patir com mai havia petit, no bull ni recordar, gracies als
ànims del meu company de viatge que es va quedar fins al final ho vaig
superar podíem arribar, i aixo, quant portes dos dies sense dormir i
nomes et falten 5km ho es totVaig arribar a Beasain travessant el
poble la gent animava, 1km mes però de victòria, quant nomes faltaven
500m vaig arrancar a córrer, els ulls s'hem van negar,Finisher soc
finisher!!!!,nomes per aquell moment tot val la pena, entrenos,
matinades, dietes, dolor..... Tot !!es una sensació indescriptible,
vaig abraçar la Vero i os asseguro que tornaré a patir per arribar a
aquell moment que nomes nosaltres els Finshers podem saber com ens
sentim.
