"EL DOLOR ÉS TEMPORAL, L'ORGULL ÉS PER SEMPRE" By Paco

Vaig tenir aquesta frase al cap del km 27 fins al final, la vaig llegir en un dels cartells que portava algú del públic i se'm va quedar gravada.

Sortida amb emoció a flor de pell amb la cançó de Barcelona de Freddie Mercury i pomfeti de colors per sobre nostre, ambient espectacular, abans ens havíem desitjat sort tots els que començàvem aquest nou repte.

Cadascú agafa el seu ritme i ens perdem de vista, jo que ja havia pixat 2 o tres vegades abans de la sortida tornava a tenir ganes, i en quant vaig veure que un munt de corredors utilitzava els pins de davant del camp nou em vaig sumar i vaig contribuir al reg.

Fins a la meitat de la marató em vaig trobar molt bé, a més anava acompanyat pel Sergi Marin des de aproximadament el km 8 o 9, ja que ens vam trobar i portàvem el mateix ritme. Els 2 corrents anàvem comentant l'espectacular ambient que hi havia, el temps que esperàvem fer i altres coses que ja no recordo.

Després de passar per la mitja, ja vaig intuir que les cames no aguantarien fins el final. Al Km 25 va apareixer l'Àngel i vam anar plegats junt amb el Sergi fins el km 27 després de rebre els ànims de la meva dona i filla. A partir d'aquest moment va ser quan va apareixer la sobrecarrega als quàdriceps ( a la zona més propera als genolls) i vaig haver de baixar el ritme un minut per sobre del que portava fins el moment. Ja no vaig poder seguir ni al Sergi ni a l'Àngel, a ja estava jo sol per superar el repte, i la frase de la marató per aguantar fins el final: "EL DOLOR ÉS TEMPORAL, L'ORGULL ÉS PER SEMPRE", . . . quina gran frase i quina gran veritat.

Vaig anar veient com la gent que anava bé em passava de llarg, també gent molt tocada que requeria assistència i alguns que abandonaven, aquesta situació anava creixent conforme passaven els kilimetres. Durant aquesta dura fase d'aguantar la sobrecarrega sense aturar-me vaig trobar-me amb el Ricard que esperava a l'Eloi, vam xocar la mà; més tard em vaig trobar al Pere que va còrrer amb mi durant un minut aprox. per oferir-me aigua i donar-me ànims. No recordo bé en quin km que algú em va tocar l'esquena, era l'amic Bellavista, li vaig dir que estava fatal de cames, ell em va passar i no em va dir res, per la cara de circumstancia vaig entendre que anava tocat i no tenia forces per dir res.

Al final va arribar la última recta, la cosa estava feta, en qüestió de pocs minuts arribaria a meta. En aquella recta tornava a tenir la meva família que em van donar molts ánims. Imagino que per la emoció de veure'ls vaig apretar una mica però de seguida vaig rebre una fiblada al isquio de la cama dreta que em va dir, quietoooor!!! i vaig continuar com vaig poder.

Arribada a meta, quina satisfacció tan gran. Ja tinc l'orgull de haver completat la marató, i la veritat és que penso repetir la experiència en el futur, tot i el patiment ha estat una gran experiència. La propera tocarà preparar-la amb més temps i millor.

Una abraçada a tots els SIKs,

ens veiem demà.

Paco