Burriac Xtrem by David

Avui he acabat sense fer-me mal la Burriac Xtrem, una dura cursa pero tant o més maca que la Burriac Atac, i això que he aprofitat el dorsal d'un pare de la guarde que no la va poder fer per que va ser pare, i a principis de setmana ho vam parlar i em va oferir el seu dorsal, no m'ho vaig pensar gens, em feia molta ilusió
fer-la, pero quan més s'acostava el diumenge, més cagat estava, si a la Burriac Atac ja vaig patir al final de la cursa i només eren 18 kms, aqui n'havia de fer 8 kms més, però ja estava decidit, i tot i que el tendó d'aquil.les em va fer parar 2 vegades dijous fent una tirada llarga, avui m'he llevat, m'he posat una tormellera i m'he anat cap a Argentona, només arribar, agafo el dorsal i veig molt bon nivell per allà escalfant i penso, encara seràs l'últim en arribar..., i què, però la meva intenció era acabar-la, sense forçar a les pujades per què el tendó no em fes cap punxada, i tirar el què pugues a les baixades.

Tiren el petardo i sortim a un ritme quay, la gent anaba reservant des del principi, i jo no seria qui apretés en aquell moment, quedaven 26 kms, i la volia acabar, no tenia cap marca en una cursa com aquesta i volia arribar entre les 3 i les 4 hores.

Sense adornar-me veig que a la primera pujada, començo a adelantar a algunes persones i jo anava al mateix ritme, o sigui, que segueixo igual. Arribem al primer control i avituallament i agafafo 2 troços de taronja que em donen força per seguir igual, i després de pujar una miqueta fem una baixadeta que em coneixo molt bé perquè és on corro jo normalment amb els meus gossos, i apreto una miqueta confiat de que sé on posar els peus i que es pot fer sense por, fins un punt on tornem a pujar directes al Castell de Burriac, aqui afluixo una miqueta per la pujada, sé que és llargueta i durilla, arrivem a Castell, i pujem pel dret, grimpant a 4 potes i sense corda, veig que molta gent aquí ja peta, i com em coneixo també aquets troç, apreto grimpant i adelanto força gent, fem cim al Castell i com no, en un Burriac Xtrem, baixem pel dret, si si, pel dret, aquí torno a veure com la gent s'acollona i es forma una mica de tap per la por d'alguns corredors, i decideixo buscar un forat per un lateral i baixo com si fes snow en una pista negre, i em quedo sol davant junt amb un altre noi atrevit que sabia també on posar els peus en cada pas. Atravessem un camí de sorra que empalma la baixada amb una pujada bestia cap al Turó de Cirers, pujada, afluixo i vaig fent, total ens haviem quedat sols aquell nano, jo i una noia que haviem atrapat, fem cim altre vegada, i comencem a baixar altre vagada. Avituallament agafo més taronges i gels d'aquells que et foten les piles i segueixo. A partir d'aqui corro per inercia i arriba un moment que no se ni per on sóc, però vaig controlant el kms, se que havia passat el km 13 en 1h 30 min, i tenia intencions de no baixar el ritme per baixar de les 3 hores, però comencen a venir unes pujades trencacames que m'obliguen a afluixar, o moro segur.

A partir d'aqui, començo a no ser persona, pujades i baixades, apreto el que em deixen les cames a les baixades i recupero a les pujades, paso pel km 18 i m'adelanta el Pere, amb un canvi de ritme dels seus, d'aquells que si el vols seguir mors en l'intent, i decideixo no apretar, de fet fins en aquell moment em sembla que ja ens haviem adelantat mutuament varies vegades, i potser no seria l'ultima.

El cap no para de pensar, i em fa recordar que a la burriac atac, ja hauria acabat, però encara em quedaven 8 kms, puto coco, que cabrón, això no es fa.

Fem l'ultima pujada i arribo al km 22, sé que només em queden 4 kms de res i que tot és baixada, decideixo apretar aquests 4 últims kms i les cames em diuen que ni de conya, que si vull que corri jo, però clar sense elles no puc, o sigui que pacto amb les cames de que no parin de correr al ritme que elles vulguin, arribo a Argentona com puc, però sense parar, trepitjo l'asfalt del poble i les cames ho noten, però em respecten el final de cursa, total el ritme que em deixaven córrer era fluixet, i em trobo un colega a falta de 500 m metres de la meta que em fa unes fotos i m'anima, i li dic: estic mort, i em contesta: ja ho veig, vaig més ràpid jo que vaig amb texans, i veig que apreta per fer-me una foto a l'arribada i avisar als que em coneixen, que m'animen, ja està, arribo a meta, marco l'arribada amb el xip, i paro el crono: 3 h 16 minuts, cansat i content, vaig a buscar 2 entrepans, tenia una gana que em moria.

P.D.- Felicitar a l'organització de la Burriac Xtrem, bon circuit, avituallaments de cullons, res a dir, i recomenar a tothom a fer algun dia aquesta cursa.