Disculpeu si la crònica és extensa. Crec que s'ho val.
Pugem tots sis el dissabte al vespre cap a Ribes a punt de sopar. Ens instalem i gaudim de la bona conversa tot compartint experiències de muntanya. Tots son molt bons corredors.
Diumenge al matí a les 05:15 toca el despertador i a les 06:30 agafem el cremallera a Queralbs i cap amunt. Com ja sabeu, el marc és incomparable. Al arriba a dalt es respira ambient runner. Només veient les cames dels altres ja veus que el nivell és altíssim.
Esmorzem, recollim el dorsal i els regalets. Fem el "brifing" i ja ens adverteixen que les condicions meteorològiques no són clares. Si arriba la tempesta es neutralitzaria la cursa.
Encara que no sóc creient vaig a veure a la Verge de Núria i li prometo que aquest any ho faré.
A les 08:45 tothom es posa al parc tancat i es comencen a respirar nervis i les necessitats fisiològiques s'acceleren.
A les 09:00 arrenca la cursa i com l'any anterior tothom surt a tota pastilla. El primer objectiu és el PLUVIÒMETRE, on s'hi ha d'arribar amb 50'.
La primera pujada és un quilòmetre vertical i has de guanyar 1.000 metres de desnivell en 4 quilòmetres. Igual que l'any passat m'agafa una gripada de collons. El ritme és molt ràpid, em falta aire i els bessons es carreguen ràpidament. Veig com els meus companys s'allunyen, malgrat no volia perdre la referència visual i durant la pujada la gent m'avança un rere l'altre.
No cal dir que aquests fets no ajuden psicològicament, i la part negativa del cervell comença a fer la seva feina ... Arribo al pluviòmetre amb 49'm, nomès 1' per sota el màxim i penso "si al Puigmal arribo tant just, plego".
Desprès del Pluviòmetre arriba la terrorifica "pala" que et porta al cim del Puigmal, on s'hi ha d'arribar amb 1h30'. Poc a poc i sense gaire esperança avanço metres i sorprenentment arribo al cim amb 1h20', amb 10' de calaix que m'ajuda a pensar que anem millor.
A partir d'aqui comencen les crestes de l'Olla, amb meravelloses vistes del cantó francès i català del pirineu. El temps aguanta i aqui apareix un aliat inesperat: EL VENT. Un fort vent, perillós a les baixades ja que et podia fer caure però molt beneficiós a les pujades, ja que sempre el vàrem tenir d'esquena i em va ajudar molt a pujar la resta de cims de la cursa. Val a dir que si el vent hagués estat de cara, encara estariem allà dalt.
El primer descens cap al coll de Finestrelles és molt divertit. Hem d'arribar allà amb 2h30' i com que a mi m'agrada molt baixar, arribo al control amb 2h clavades, així ja tenia 30' de motxilla.
A partir d'aqui s'iniciava el tram més llarg de la cursa, amb els Pics de Noufonts i d'Eina com a màximes dificultats, fins arribar al coll de Noufonts, on el tall era a 3h'20 i on em van eliminar l'any passat. El cansament ja es comença a notar i les pendents són brutals. El GPS indica trams on la mitjana de la marxa és de 18 minuts/quilòmetre .... Els minuts passen i no arriba el control, cada com queda menys per l'eliminació??? Doncs no ! Malgrat perdre gran part de la motxilla acumulada arribo al Coll de Noucreus amb 3h10' i aixó aconsegueixo el primer repte de la jornada. La pujada de moral és brutal i em disposo a fer el darrer tram de la cursa.
Tot just iniciat el tram, se sent un tró (sense llamp) i comença a ploure i a pedregar de manera desmesurada. Aixó juntament amb un vent superior als 60 qm/h converteix els darrers 8 quilòmetres de cursa en una Xtrem de dimensions inmenses, tenint en compte que encara s'havia de pujar el Pic de Noucreus (2799m) i el Pic de FontNegre (2722).
Vaig xop com una mala cosa. M'haig de tapar la cara amb una ma per tal de poder-hi veure i que la pedra no me faci massa mal. La combinació del cos mullat i el fort vent fa augurar un bon costipat.
És llavors quan em ve a la a la memòria en Kilian Jornet. Que faria ell en aquesta situació? Doncs pit i collons diria. M'imagino que sóc ell i començo a pujar i baixar enmig de la boira, la pluja i la calamarsa i de cop i volta, no sense patiment, un home amb una esquella de vaca m'anuncia que ja arribo a l'ultima pujada.
Ja només queda baixar fins al Santuari, amb les mateixes difilcultats meteorològiques ja descrites. Són aproximadament 4 quilòmetres de descens. Curiosament em ve al cap la canço del CHIQUILICUATRE i dins del meu cap va sonant sempre la mateixa melodia "baila el chiqui chiqui, baila el chiqui chiqui, lo bailan los hevys tambien los friquies" i sempre anant repetint aquesta mateixa tornada començo a baixar a una velocitat prou destacada ... baila el chiqui chiqui .... començo a adelantar tota la gent que m'anava per davant ... baila el chiqui chiqui ... com que vaig tant xop, trepitjo tots els bassals i rierols que es van formant per la pluja, la sensació de llibertat és impressionant ... lo bailan los hevys tambient los friquis .... i finalment sortint de la boira s'endevina el perfil del refugi i també el del Santuari.
En aquell moment miro el rellotge i porto 4h35' de cursa ... seré capaç de fer-ho amb menys de 4h45' ?? Apreto a corre esprintant cap avall per les pistes d'esqui de Núria, rellisco i baixo de cul gairebé de 100 metres, sense conseqüències. Continuo corrent i faig la definitiva volta al Santuari i entrar a la meta. No hi ha ningú. Només una esforçada voluntària que et recull el xip. Tothom es a dins. Fa mal temps.
Acabo la cursa amb un temps de 4h42' i estic molt i molt content.
Sóc FINISHER. No m'he fet mal i no m'ha fet mal res durant la cursa. El mal temps li ha donat un punt d'èpica que difícilment es podrà repetir.
Busco als meus companys. Tots estan molt contents i jo els hi expresso la meva satisfacció pel cumpliment del repte.
Escudella i Carn d'Olla i pa amb tomàquet amb butifarra són un complement fantàstic pel fi de cursa, després del fret que hem passat.
Tothom s'explica els detalls de la seva cursa particular, ja que les anècdotes són interminables.
En fi, passen els anys, anem assolint reptes i anem disfrutant de fer allò que ens agrada.
Vull acabar aquesta crònica compartint amb vosaltres unes frases del llibre d'en Kilian Jornet "CÓRRER O MORIR" que m'han ajudat a superar aquest repte i que sempre utilitzaré en casos similiars.
"Si bé hi ha molts corredors que ambicionen baixar del seu temps ara a la sortida, durant la cursa aquesta serà la raó que tindrà menys importància. L’important és gaudir del paisatge, corrent a un ritme còmode, que ens pugui dur el més lluny possible. I a poc a poc, serà el nostre cos el que s’anirà trobant a través de la natura amb el seu ritme natural i serà aquest el que decidirà si som capaços d’arribar al final i en quant de temps."
I dimarts tornem-hi !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada