Crònica de la marató de Valencia by Rafa

Hola a tots, Bé, ara em toca escriure la crònica més important que he fet fins ara. Espere que siga del vostre gust. 6:59 h. Em desperte. Un minut abans de l´hora a la que havia posat l´alarma. Això és una senyal de que el moment que tant havia esperat, el dia D, ja havia arribat. Havia dormit al pis d´un amic a València, per a sortir en tranquil·litat i dirigir-me cap a la Ciutat de les Ciències i les Arts (a uns dos quilòmetres del pis), lloc de sortida de la Marató. Anem els dos trotant cap allà. Jo sé que estic preparat. Ell m´anima, ja ha corregut una Marató i sap què és el que es sent. Després d´escalfar, unes fotos i fer un riu, accedisc a la sortida. La cosa ja va en serio... A les 9:00 h comencen a sonar focs d´artifici (molt valencià tot) per a donar inici a la cursa més important de la meva vida. L´inici, com sempre, una mica lent i sempre procurant de no entrebancar-me en altre corredor o amb mi mateix. A pesar de la tensió inicial, no em puc treure el somriure del damunt: per fi, ho estic fent. Una MARATÓ! En els primers quilòmetres les sensacions són bones. Es nota l´alegria de tots els corredors i la gent (jo inclòs) anem fent bromes. Veig a dos Mamekansu (estan sempre a tot arreu) i s´animem mútuament per a després anar cadascú pel seu camí. Passen els quilòmetres i vaig a 5:05 – 4:50. Massa ràpid, però no puc anar més lent, les meves cames no em deixen. Quan passe per Mestalla (km 9) el meu amic m´espera per animar-me i corre uns quants metres amb mi. “Vas molt bé”, em diu. “I millor que puc anar...”, li conteste. He quedat amb ell per a que m´acompanye en els últims quilòmetres. ... Estic a punt de passar la mitja i tot continua igual de bé. De sobte, em trobe al meu amic. Quina alegria! Me diu que vaig bé i jo li dic que sí, que estic encès en flama! 1h46’03”, aquest és el meu crono al pas per la mitja. Sé que no podré mantindre el ritme fins el final, però de moment “que me quiten lo bailao”. Parlant amb el meu amic, van passant els quilòmetres i a partir del 24-25 note que les cames ja no van tant soltes com abans. Serà açò el mur? Tant prompte? El pas per quilòmetre comença a ser més lent, però no passa res, estic corrent la marató i SÉ QUE LA VAIG A ACABAR. Cada vegada vaig més lent. Regule, respire, pense en el final. El meu amic no para d´animar-me i de dir-me que se sent molt orgullós de mi. “No hi ha mur, lo teu és només una tanca”, em diu. David: company, amic, germà, sense tu no sé si ho havera fet. S´acosta el 40 i vaig patint des de fa estona però en tot moment he tingut l´absoluta convicció que anava a acabar i ara, a falta de dos quilòmetres, ja comence a assaborir la victòria sobre mi mateix, sobre les meves limitacions. Estic emocionat. Últim quilòmetre. Ja ho tinc fet. “Tengo la gallina en la piel”. David em deixa, sense parar d´animar-me. Ja estic dins de la Ciutat de les Ciències i les Arts i la gent m´anima, crida el meu nom i em diu que ja està. Gire una corva de 90 graus i veig l´arrivada, que està sobre un llac artificial. Ara sí. Pase el cartell de 42 i experimente una sensació que no havia tingut mai, no sé que era, però sempre la recordaré. Obric els braços i disfrute del moment. ARRIBADA... 3h50’30” Sí, ho he fet. La pell de gallina i els ulls humits. SIKESPOT.